Enmig de la polèmica de les execucions en represalia de les protestes pel frau electoral a l'Iran, s'han difós diverses cartes dels presos executats, destacant entre elles la de Farzad Kamangar, Un mestre kurd de 35 anys, considerat una destacada promesa de la literatura infantil. La seva mort i les d'altres tres acusats per col.laborar amb grups armats va provocar la setmana passada una vaga general al Kurdistan iranià. Reproduïm parcialment la carta que el mateix Kamangar, abans de pujar a la forca, va titular "Jo seguiré sent mestre i tu, un carceller".
(.......)
Sí, sóc mestre i he heretat dels meus alumnes el somriure i la curiositat per preguntar.Ara que ja m'has conegut, parla'm de tu, de qui eren els teus companys, de qui has heretat la ira i l'odi que portes dins. Qui t'ha donat les dones i les cadenes? Són dels calabossos de Zohak (1)? Parla'm de tu. Qui ets? No només no m'espanta amb les teves esposes, cadenes i fuetades, sinó que les gruixudes parets de la cel 209, els ulls electrònics que em vigilen, les fèrries portes ... ja no em fan por. No t'enfadis, no cridis, no em donis cops amb el puny al cor, perquè mantinc el cap alt.
No em peguis perquè canto; sóc kurd i els meus avantpassats m'han deixat en els cants i himnes el record del seu amor, el seu sofriment, la seva lluita, la seva existència ... He de cantar i tu has de escoltar el meu cant, encara que sé que et molesta . No em peguis perquè en caminar s'escolten els meus passos; la meva mare m'ha ensenyat que els passos parlin amb la terra, entre la terra i jo hi ha un tracte, una connexió que és ple de bellesa i somriures. Deixa'm, doncs, que passegi, deixa'm que escolti els meus passos, deixa'm que la terra sàpiga que encara estic viu i tinc esperança.
No em privis de paper i ploma; vull escriure cançons de bressol als nens de la meva terra, ple d'esperança, dels contes de Samad i la seva vida, de Khanali i els seus desitjos, de Ezati i els seus alumnes ... Vull escriure, vull parlar amb la meva gent des del meu cel, des d'aquí mateix. Entens el que dic? Sé que t'han ensenyat a odiar la llum, la bellesa i el pensament. Però no tinguis por; entra al meu cel, estàs convidat a la meva gastada i petita estovalla. Mira com jo convido als meus alumnes, cada nit, com els explico contes ..., però a tu no et permeten veure, no et permeten escoltar. Has de enamorar-te, has de convertir-te en un ésser humà, has d'estar a aquest costat de la paret per entendre el que dic.
Mira'm i entendràs la diferència que hi ha entre tots dos. Jo cada dia dibuixo les mans de la meva estimada sobre la paret de la cel.la. Agafo les seves mans i sento la calor de la vida, i llegeixo en els seus ulls l'entusiasme, l'espera, però tu, cada dia, amb la teva porra, trenques aquests dits dibuixats a la paret, treus aquests ulls que esperen i taque la paret de negre. El teu món i la teva presó sempre estaran foscos, sempre et molestarà el do de la llum. Fa mesos que espero veure un cel estrellat, un jardí d'estrelles que trenqui la foscor amb senders que van d'un costat a l'altre del cel. Però tu portes anys vivint en la foscor, la teva nit no té estrelles. Saps què significa un cel sense estrelles? Què significa un cel sempre en la foscor?
Aquesta vegada, quan hagi tornat a la 209, entra a la meva cel·la, tinc alguns desitjos per a tu, no del mateix color de les teves oracions que sempre estan plenes de foc i por a l'infern. Els meus desitjos estan plens d'esperança, somriures i amor. Entra a la meva cel·la perquè et parli de l'orgull del meu darrer somriure al peu de la forca. Sé que de nou seré el pres de la 209, mentre tu, amb la teva ànima plena d'odi, em seguiràs cridant. I jo tornaré a sentir llàstima per tu i pel pobre món que han creat al teu voltant; seguiré sent un mestre amb el somriure dels meus nens en els llavis.
Farzad Kamangar, mestre condemnat a pena de mort. Secció de Presos Infecciosos de la presó de Rajaai Shahr de Karach ".
(1) Monstre-tirà de la mitologia kurda.
Font: "Quarto poder" a qui agraim la informació, la traducció catalana és meva, perdoneu els errors.
