Més informació a: http://www.feliuguillaumes.cat
Els convergents de Mollet hem organitzat el segon cicle de xerrades i debats sobre la refundació del catalanisme. A diferència de la primera que va ser molt oberta a altres opcions (veieu els post corresponents) i les terceres que tornaran a ser així, aquestes més aviat van descriure l’itinerari diari del catalanisme, vist des de tres vessants: teoria, pràctica i acció.
El primer ponent va ser en Vicenç Villatoro, ens va exposar la teoria del catalanisme des d’un enfoc singular: Hi ha dues maneres de percebre els estats: en piràmide (la francesa) i en xarxa (l’anglosaxona), els pobles s’han anat alineant en una de les dues posicions; també hi ha dues maneres de veure la realitat: l’heroica, de gesta, i la pragmàtica, la del comerç i la negociació. Els pobles –també històricament- s’han arrenglerat amb una o l’altra.
Doncs bé, a la península Ibèrica i conviuen –entre d’altres- dos pobles, el català i l’espanyol, que representen els pols més extrems d’aquestes dues posicions i viuen de costat, el conflicte estava servit.
Llums i ombres d’aquest discurs, sembla que la història rema en la nostra direcció, però per altra banda els espanyols han sabut fer per primera vegada atractiva la seva piràmide.
De la segona sessió en varem dir “La pràctica del catalanisme” i el ponent va ser un dels negociadors de l’Estatut, en Quico Homs. Sense haver-ne parlat va enllaçar perfectament amb la del Vicenç Villatoro: va fer una apol·logia de la cultura del
pacte, ens va mostrar com en el nou Estatut es va aconseguir un 90% del que es pretenia i a partir d’aquí va fer una aportació molt interessant: Catalunya és més un país de “creure” que de “conèixer”, acabem acceptant molt sovint opinions sense contrastar-les, simplement perquè lliguen amb el nostre prejudici, això ens ha passat amb l’Estatut, d’aquí també la nostra posició ambivalent en quan a la cosa pública i el país: passem del “no t’emboliquis” “deixem-ho estar” a la fúria numantina.
decadència” en que està sumida Catalunya, demogràficament (una de les més baixes del món), però també econòmica, i no sols per comparació amb Espanya, a Catalunya, país de l’empresa petita, li costa entendre les regles de la globalització, a tot això hi hem de sumar una societat civil adormida, que reacciona al moment de queixar-se però que li costa trobar solucions. La sortida?, passar a l’acció, reaccionar, cada un en el seu àmbit: l’empresa, la cultura, la política ....
Em rellegeixo el post i penso que he donat una imatge massa pessimista de les xerrades, no van ser així, el que si varem fer és una anàlisi molt aprofundida, sense defugir autocrítiques i problemes, per finalment donar solucions.
Com podeu veure deu n’hi do tot plegat, per pensar, per decidir .... i sobretot per finalment actuar.
