Més informació a http://www.feliuguillaumes.cat/
No acostumo a posar articles d'altres, però crec que aquest article de la Pilar Rahola resumeix perfectament el que sento, tant la ideia com l'article mateix l'he tret de la web de l'Odalrich
El silenci de la progressia
"Iran bull pels costats, i els progres del món emmudeixen. On estan ara els mocadorets, les webs histèriques, les manifestacions amb politiquets inclosos? En cap lloc. Aquesta revolta els trenca els esquemes, allunyada dels dogmes de fe que configuren el seu pensament polític.No és una revolta contra els dolents de manual, la presència dels quals excita en gran manera les seves delicades goles. Els americans no dirigeixen la repressió -fins que Michael Moore o Noam Chomsky descobreixin alguna perversa conspiració judeo-ianqui-; els israelians no mouen els fils -donem temps a Michael i a Noam-; i tot passa en l'islam, que sempre està lliure de tota culpa. A més, el dictador és amic d'un dels paladins del neorrevolucionarisme, un tal Hugo Chávez, l'amistat del qual amb el tirà iranià ha permès que el fonamentalisme islàmic posés la seva perversa poteta en Sud-amèrica.És a dir, sense dolents clàssics, sense víctimes homologades i sense paternalisme occidental per repartir, lo d'Iran no és una causa. És, simplement, una notícia, una d'aquestes notícies que surfegen per la consciència progre, sense fer cap mal. Res és nou, perquè aquesta mateixa progressia s'ha mantingut impassible davant desenes de massacres, dictadures i tot tipus de repressions, els botxins de les quals no els interessaven, i les víctimes de les quals els resultaven indiferents.Més enllà de vociferar contra els israelians -que sempre surt gratis-, i de vendre una solidaritat de plàstic amb els palestins, basada en prejudicis, mentides i manipulacions, aquesta progressia sorollosa, dogmàtica i reaccionària no té cap altra causa que li interessi. Per què? Probablement perquè mai van ser tan amants de la llibertat com van vendre. I també perquè els seus esquemes mentals no han superat la caiguda del mur de Berlín, i miren al món amb els mateixos ulls amb que ho miraven els vells comunistes.En aquesta dialèctica de bons i dolents, la llibertat sempre surt perdent. El més sorprenent és que aquests virolats de lemes buits, dipositaris, alhora, de grans silencis, són els mateixos que divideixen al món entre dreta malvada i progressia justiciera, i ens inunden amb proclames redemptores. Alguns fins i tot converteixen aquesta dialèctica en un estil de propaganda, per a guanyar eleccions. No obstant això, la realitat de vegades és tan dura d'oïda que no escolta els cants de sirena.I aquí està, martellejant els esquemes amb sonora eficàcia. Fixin-se en la subtil contradicció. Contra la dictadura iraniana, i contra la repressió brutal que exerceix contra la revolució verda dels ciutadans, els qui alcen la veu no són els redemptors pancartistes, sinó líders de la dreta, com l'Angela Merkel o el Nicolas Sarkozy. La qual cosa ens recorda una veritat històrica: en defensa de la llibertat, no estan tots els que són, ni són tots els que estan." Pilar Rahola
