El dimecres 11 de març vaig participar en una xerrada donada pel Josep Rull a Aiguafreda per a tot el territori del Congost (Aiguafreda, Figaró i Tagamanent).La vicepresidenta comarcal del Vallès Oriental pel Congost i organitzadora, la Teresa de Blas no les tenia totes ... l’acte havia acabat coincidint amb el partit del Barça de la Champions ... de fet tots estàvem atemorits de que l’assistència fos absolutament descriptible.
Però vet aquí que quan varem arribar la sala era plena de gom a gom ... i és que la gent d’aquest país entén perfectament que abans que la diversió va la devoció ... en aquest cas la devoció per tenir unes bones infraestructures.
També estava amb nosaltres en Jordi Turull, diputat de la comarca i allà on no arribava el Pep –malgrat els seus enciclopèdics coneixements de les infraestructures catalanes- arribava el Jordi pel seu coneixement del Vallès. Hagués valgut la pena anar-hi encara que nomes fos per veure en acció a dos bons diputats, seguint els planells de detall al detall per tal d’informar millor als veïns, us n’acompanyo una foto.
En Pep va fer un repàs de la història: com es va fer un ferrocarril que havia de vertebrar Catalunya des del seu bressol: el Ripollès, fins el seu Cap i Casal: Barcelona, travessant tota la plana del Vallès i més concretament la del Congost ..., de com a aquesta columna vertebral del País ha esdevingut en mica en mica escoliòsica: els trens triguen més ara que a començaments del segle passat, l’únic respir en tot això va ser el desdoblament de l’antiga N-152, feta pels governs de CiU.
Ara quan parlem tan de la nova via de tren com de la remodelació de l’autovia ens trobem amb una versió per part de l’Estat, una altra (o vàries) per part de la Generalitat i una manca absoluta d’iniciativa per part dels ajuntaments i dels partits del tripartit que, simplement, semblen contents d’anar a Barcelona i que els rebi un conseller o un secretari general.. Tot això ens ho van comentar –entre la llàstima i la indignació- en Joan Vila d’Aiguafreda, en Juli Marti de Figaró-Montmany i en Jaume Font de Tagamanent, els nostres caps de llista allà.
Sense voler ser pessimista, em temo que el Congost pot patir pel fet de no tenir gent que, de veritat, s’estimi al país i el seu poble, ni a la Generalitat ni als ajuntaments durant aquests anys. Tan de bo estem a temps de capgirar-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada