Més informació a: http://www.feliuguillaumes.cat
Arribem a la recta final de la campanya i és el moment de prendre els darrers compromisos. Hi ha certament un perill de que els socialistes puguin guanyar per majoria absoluta. Recorden els socialistes amb majoria absoluta?: GAL, Filesa, Roldan, Mariano Rubió ... els anys de la Gran Corrupció, per descomptat que d’inversions a Catalunya no veuríem ni un Euro, ¿per que si desprès de tot el que ha passat els continuen votant? per que, si no ens necessiten per res?. Però aquests dies he vist reaccionar la gent, crec que finalment no serà així.
La victòria del PP ha esdevingut una possibilitat molt remota, però com mai se sap, recordo aquí el compromís de CiU de MAI pactar amb ells, he sentit aquest compromís personalment de la boca de l’Artur Mas parlant amb gent als carrers de Granollers, he sentit que ho declarava en Duran, el compromís és ferm.
En tot cas puc explicar una anècdota d’aquest matí: un senyor pel carrer m’ha fet la pregunta del milió: Pacte amb el PP, volia garanties per votar-nos, jo l’hi he donat la màxima que l’hi podia oferir, mai serè senador si es fes aquest pacte, davant el tallant de la meva afirmació l’home m’ha promès el seu vot. Pot semblar una acció molt noble però no ho és gaire, perquè no tinc dubte dels nostres compromisos. Parafrasejant “La Guerra de les Galàxies”, el PP viu avui “en una galàxia molt i molt llunyana”, almenys de Catalunya.
Pel que fa als socialistes crec que també ho hem deixat prou clar: publicació de les balances fiscals, inversions públiques conforme preveu l’Estatut, transferència de RENFE, de la política de beques, Aeroport , nou sistema de finançament.... complir tot el que diu l’Estatut ràpid i amb generositat.
Permeteu-me un acudit una mica barroer per definir com hauria de ser un hipotètic pacte amb els socialistes: A un pagès li desapareixia la fruita, una nit fosca va sentir remor entre els fruiters, ràpidament, però sense llum va arribar al peu de l’arbre on era el lladre, el va agafar pel paquet i apretant fortament li va preguntar: qui ets?, el lladre gemegava però no contestava, el pagès va apretar més, res, ... i més, i més ... finalment es va sentir una veu que des de l’arbre deia amb veu desencaixada: “sóc en Pep, el mut”. Perdoneu però crec que aquest acudit defineix perfectament en quines condicions hem de posar als socialistes a l’hora de fer un pacte, res de copets a l’esquena. Aniré a Madrid a fer feina.
Em dic Feliu Guillaumes, sóc nacionalista i sóc candidat al Senat, els meus , els nostres, compromisos amb la gent, amb el País, són ferms.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada